Dona la veu, amb Rosa María Calaf i Jon Sistiaga

2020-12-18T13:24:56+01:00 24 de novembre de 2020|Caixa Popular Dona, Deixant empremta|

Crònica d’una nit ben bonica

El dijous 19 de novembre, a les set i mitja de la vesprada, l’escenari del Teatre del Raval de Gandia s’omplia de llum, de compromís, de periodisme rabiós. Arrancàvem Dona la veu, l’aposta de Caixa Popular amb què, a través de la cultura, vol contar que la igualtat de gènere és una cosa que continuem necessitant. Igualtat en la cultura, en la vida.

I allí que van arribar dos professionals que fa temps que es prenen això molt seriosament des que van començar les seues marxes periodístiques. Rosa María Calaf i Jon Sistiaga van representar a Gandia, durant dues hores delicioses, el millor periodisme, el millor reporterisme.

Ella, que va ser pionera en el seu terreny i ell, que ha seguit el seu deixant, van dir frases rotundes, certeses sobre el món que ens envolta.

Tots dos ens van contar com han recorregut el món per narrar allò desconegut i les vides infaustes de les dones.

Dona la veu va ser una lliçó: Rosa María i Jon, amb el seu discurs, van deixar clar que les seues trajectòries professionals, la seua manera d’entendre el periodisme, la igualtat, la vida, la seua mirada comprensiva i àmplia cap al món que els envolta han contribuït a millorar-lo. Perquè el periodisme és una professió que ens concerneix a tots.

Rosa María Calaf va arribar a TVE en els anys 70, quan poquíssimes dones s’hi dedicaven, “ni tan sols hi havia banys per a dones, perquè no hi havia dones en la redacció”, va contar ahir. Aquesta corresponsal extraordinària i exacta ha estat més de 40 anys explicant-nos el món des de Buenos Aires, Nova York, Moscou, Roma, Hong Kong, Pequín.

Li queden 13 països per visitar, està carregada de plans, rep peticions tots els dies perquè explique, il·lumine, conte, investigue, jutge històries, opine. Tot això ho va fer dijous en el teatre, davant un públic que escoltava i entenia. Al seu costat, Jon.

Jon Sistiaga, que continua perseverant a l’hora de contar el que passa en el món i a l’interior de l’ésser humà, va deixar clar per què les seues històries audiovisuals són tan bones, tan potents: perquè té una veu pròpia, lluminosa, honesta. Jon ens ha explicat els pecats capitals, la por, la maldat, el masclisme que mata, la mort, la guerra, la desraó de Trump des dels EUA, Ruanda, Mali, l’Iraq, Corea del Nord, Ucraïna, Sèrbia…

 

“L’objectivitat no existeix ni en el periodisme ni en res, l’única cosa que sí que podem és ser honestos, decents”, va assegurar anit.

La nit va arrancar amb aquest vídeo potentíssim amb què s’encetava un dels reportatges sobre masclisme de Jon. Així que vam començar a parlar del llenguatge, de com de necessari que és canviar-lo, usar-lo bé. “Per exemple, quan parlem de devessall referit a la immigració, quan usem paraules roïnes i les unim a un concepte determinat, estem usant el llenguatge perquè vaja en una direcció, per a conformar el pensament, la visió de les coses”, va dir Rosa María.

Creuen que els seus treballs periodístics han contribuït a canviar el món, a fer-lo una mica menys lleig?, els vaig preguntar. Van dubtar una mica abans de respondre. “Jo vull pensar que sí”, va dir tímidament Jon. Rosa María hi va coincidir. Jo diria que el públic que estava a la platea hauria dit que sí, que el món és millor amb les seues cròniques.

Jon era reporter quan la tele donava més importància a les bones històries ben contades en els seus programes informatius. Va aconseguir això tan difícil, tindre una veu pròpia, que les seues cròniques foren d’autor. Ahir tots dos es van lamentar una mica que aquest periodisme siga cada vegada més inexistent, malgrat que si alguna cosa va quedar clara durant aquesta trobada de Dona la veu va ser que és cada vegada més necessari per a comprendre la complexitat del món.

Vam veure moments entranyables i divertits de les seues trajectòries. Com els agraïments de premis com l’Ondas a Jon Sistiaga, en què el periodista celebrava l’ofici, el que té de bo poder treballar en equip, amb grups talentosos, amb gent que encara es creu la professió. O com aquell collage de fotos de la veterana corresponsal al llarg del món, amb els seus cabells rojos, les seues maneres insòlites, el seu carisma, o les seues connexions a Nova York. El moment de Buenafuente parodiant Jon en un moment del seu Late Motiv va desfermar la riallada general. Jon ho va encaixar en el seu moment amb humor i ahir ho va tornar a fer. Riure’s d’un mateix: només ho poden fer els intel·ligents.

Parlem de la pandèmia. El confinament va aconseguir una cosa inaudita: “No havia estat dormint tant de temps en el mateix llit des de l’adolescència”, va dir Rosa María. Li va anar bé el descans, però no pensa parar. Quan puga es tornarà a plantar en la carretera per tornar a recórrer el món.

Vaig recuperar unes paraules d’una altra dona il·lustre: Maruja Torres. Va escriure sobre Rosa María una cosa que crec que van subscriure tots els assistents a la conversa:

La seua aparició em procura el gaudi professional més genuí. Rosa María Calaf, el rostre de la qual il·lumina –els seus cabells desafiadors, el seu floc clar, la seua calma– la informació.

M’alegra la vida, com a receptora de les seues notícies i com a periodista. Em convenç que no tot està perdut, que mentre queden nobles mestres, en algun lloc sorgirà algú, algú jove que vulga imitar-los i fer les coses a la manera clàssica, amb rigor i enteresa, i que no es rendisca. Associe els seus cabells i el seu rostre, com en un primer pla televisiu, a la Cinquena Avinguda o a la Madison. Dona de carrers grans, d’horitzons amplis.

Quan apareix Rosa t’adones que ací hi ha una senyora. No sols una dama del periodisme, que ho és, sinó una dona de tremp. Tot això està ací, en el seu treball. L’escepticisme i l’entusiasme. Les ganes de contar, la valoració de les històries.”

La nit va acabar amb un joc divertit, sobre televisió. Els vaig proposar que triaren entre aquestes quatre opcions:

  1. Participar en GH VIP
  2. Que isca una exparella teua contant intimitats en un programa de televisió
  3. Ser jurat en un talent amb Mario Vaquerizo i Risto Mejide
  4. Asseure’t a esperar la mort en una cuneta

Entre riures, els dos van acabar triant la quarta opció. Ens vam fer un selfie divertit també amb el públic entusiasta, atent, entregat, interessat, que va omplir el teatre. I jo crec que tots ens en vam anar una mica més savis i una mica més feliços. Aquesta aventura, Dona la veu, no ha fet més que començar. Ens donarà grans alegries, ja ho veureu.

 

Crònica escrita per Mariola Cubells

Deixeu un comentari

X